Adrià Girbés, economista
Una economia de postguerra
Pense que aproximadament sobre una tercera part de l’economia d’Algemesí comparada amb el que era el 2007 ha estat destruïda per la crisi. Aquesta és el meu punt de partida, la base de la meua proposta i de les accions realistes que n’haurien de sorgir. A causa de la crisi encara que l’agricultura ha declinat molt econòmicament, a Algemesí és l’activitat -junt amb les que s’hi relacionen- més important, la que realment sosté a molta gent, a pesar de les opinions que hi circulen. Podem afegir també la Ford (550 treballadors locals en 2011), la seua indústria auxiliar algunes empreses del polígon industrial i de pobles veïns. Per tal d’afirmar l’anterior considere que s’ha afonat la construcció i quasi tota la indústria i les activitats vinculades a la construcció, el comerç i serveis locals se n’han resentit moltíssim i altres indústries també han caigut. Un efecte d’açò és que moltíssima gent del poble s’ho està passant molt i molt mal.
Tornant al camp, certament quasi ningú viu de la pròpia explotació de propietat de la terra, però viuen -o millor sobreviuen- entre dos i quasi tres milers de famílies treballant directament ,i sobretot, indirectament en l’agricultura, la recol·lecció, els magatzems, el transport i altres serveis, i en la indústria auxiliar. Bona part de les empreses industrials d’ací deuen el seu origen i ubicació a l’agricultura, empreses industrials grans com Sos, Agriconsa, la indústria auxiliar d’envasos i confecció… Evidentment destaca la Copal, però també els magatzems de taronja grans i xicotetes, els transportistes,…
L’agricultura, les activitats connectades i la resta de les que produeixen per a fora són la base econòmica, que alimenten el comerç i els serveis del nostre poble. Un nou comerç o servei local pràcticament no afegeix res, reparteix o fins i tot empitjora els que hi havia. En canvi un nou producte agrícola amb venda genera riquesa directa i indirecta. Ningú no ha d’oblidar que els salaris públics, els sous dels bancs i caixes, així com les pensions depenen en una part important d’aquestes activitats
Açò és el que hi ha ens agrade o no. El comportament realista implica sempre preguntar-se: ¿quines alternatives tenim? Per això, és essencial tindre en compte tot el que penja d’un camp en explotació. En l’agricultura hi hagut dinamisme com també hi hagut rutina. S’han reconvertit varietats i s’han canviat de cultius buscant la millora econòmica. És molt important adonar-se que la rutina causa un risc important, perquè quan no t’adaptes a una realitat que canvia desapareixes. Tenim una tendència a seguir les rutines que a voltes és bona i altres no, però innovar no vol dir que ens hem de tirar sense xarxa a les coses noves. Tampoc no podem ignorar l’aparició de les subvencions de la Unió Europea que són un coixinet que ha permés entre altres cose mantindre cultius com l’arròs.
Fins no fa molt, resultava que els propietaris que no es dedicaven al camp n’obtenien rendes considerables. Açò era una situació excepcional que pràcticament no es donava en cap altra agricultura de petits propietaris que no cultiven directament. En les crisis anteriors a l’actual quan reculaven altres activitats econòmiques els aturats trobaven acomodament fàcil en l’agricultura i ara aquesta ho permet molt poc, però s’ha de fer alguna cosa i n’hem de parlar. De totes maneres, no li podem exigir miracles al camp quan hi ha hagut una falta molt generalitzada i acusada de prudència política i social que ens ha portat a l’enorme crisi que patim.
Hem de tindre en compte aquest paper clau de l’agricultura per al nostre benestar econòmic durant
moltes dècades, a pesar d’anys molt difícils com les gelades dels 50 i dels 60. És l’activitat que encara sobreviu i no em comptem amb una altra a pesar dels problemes de rendibilitat que encaren les explotacions agràries. Pensar que la construcció i el que en depèn resucitaran és un autoengany suïcida.
És evident que hi ha nous perills com les negociacions d’un nou acord amb el Marroc que preveu la liberalització progressiva de quasi totes les hortalisses i fruites que són competència de les nostres I també alguns vells com la concentració de la demanda en unes poques empreses.
Hem de tractar d’influir en els àmbits polítics per a afrontar problemes com els anteriors i els dels robatoris a fi de canviar les normes perquè siguen efectives. Pense que un requisit importantíssim és que les organitzacions professionals i empresarials del poble siguen independents políticament per a defensar els interessos generals, d’una altra manera s’instrumentalitzen per a interessos particulars en prejudici de tots.
De totes maneres, el més important és que ara més que mai l’activitat agrícola exigeix millores en l’organització social, en la gestió econòmica, comercial i tecnològica. Hi ha espai per a aprofitar les tecnologies de la informació i la comunicació aplicant-les a la producció i a la comercialització. Tenim recursos de capital humà, hi ha coneixements i experiències profitoses.
Anant als fets i als exemples reals sense anar lluny ací al costat, la innovació, l’organització i la comercialització d’algunes zones vinícoles valencianes han mostrat que poden amillorar les coses. Un poc més lluny tenim el cas de zones de Lleida on s’han combinat activitats industrials i comercials de base agrícola amb molt d’èxit ( com també a Navarra). Anant ja lluny tenim Israel i Holanda. N’hauríem d’aprendre necessàriament, no tenim altra alternativa. Hem de buscar nous espais comercials i productius basats en un un marqueting de qualitat, en les noves tendències i en l’eficiència productiva. N’espere un debat i aquest seria el format pertinent.
Adrià Girbés
Economista
Deixa un comentari