Més Algemesí vol recordar en el dia de hui, 20é aniversari de la seua mort, al gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés. Vol agrair-li a ell, i a tota la generació de valencians i valencianes coetània, que lluitaren contra la dictadura i la desmemòria amb la ploma i la paraula. Li devem, els devem, haver sabut conservar viva la nostra llengua i la nostra tradició. Gràcies per haver assumit la veu d’un poble que molts volien silenciar.Gràcies per haver inundat els nostres cors de tendres versos.
Volem també congratular-nos pel fet que en el passat plenari tots els grups polítics acordàrem convertir en institucional la moció presentada pels companys d’EU reconeixent la figura d’aquest gran poeta de Burjassot. El ple de l’Ajuntament acordà també dedicar-li, quan puga ser, un carrer del nostre poble. Tots els grups, i el propi Alcalde també, reconeixem la figura d’aquest gran poeta com un dels millor poetes valencians de tots els temps.
Per això, la millor manera de recordar un poeta profundament arrelat al poble, i que sabé assumir la veu d’un poble, és fer-ho amb un dels seus poemes de poble i sobre el poble.
GOIG DEL CARRER
La joia pura del carrer
ens va reblir les mans de tendres grapats d’aigua
i ens rèiem, bovament ens rèiem,
i a tots els músculs era l’aigua viva del goig,
vinguda entre les herbes i les llebres.
Anàvem sense cap motiu,
desitjant bona nit al matrimoni vell
i prement nostres cossos calladament, en veure
aquella jove mare,
donant el pit al fill ….
Viure ens era un regal,
un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,
un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,
com en una sardana de joguet,
fent-nos senyals, dient-nos: Adéu, adéu, amor! Mai no t’oblidaré!
La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
una cúpula enorme de cristall,
un silenci, un desig rabent, un estupor,
un rellotge parat, que Algú ens havia
donat perquè a la fi el poguéssim obrir,
com des de nins volíem,
i no tenia res interessant a dins …
I ens tornàrem a riure!
El temps estava en l’aire. I allargàvem les mans
cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era …
Només era la joia del carrer.
I els crits
– Gol! Gol! –
dels infants que jugaven
al futbol en sortir de l’escola …
Deixa un comentari